Quan al vespre sembles ja haver finalment decidit de quedar-te a casa [...], quan ja fa tanta estona que t'estàs tranquil·lament a taula que el fet de sortir provocaria per força estupor general, quan l'escala ja és a les fosques i el portal és tancat, i quan, malgrat tot això, t'aixeques pres de sobtat malestar, et canvies, compareixes tot seguit vestit de carrer, declares haver de marxar, i així ho fas després de breu comiat [...], quan et retrobes al carreró, amb membres que responen amb especial lleugeresa a la inesperada llibertat que els acabes de conferir, quan, en virtut d'aquest únic determini, sents aplegada en tu mateix tota una forta capacitat de resolució [...], i quan recorres així els llargs carrers: llavors és quan t'has desprès totalment per aquest vespre de la teva família, que es gronxa en la inconsubstancialitat, mentre que un mateix, afermat, perfilat en trets negres i segurs, donant-se copets a la cama, es dreça en tota la seva veritable talla.
Tot això s'intensifica encara més si, en aquesta tardana hora del vespre, te'n vas a visitar un amic per veure com li va.
Font: Franz Kafka, Narracions completes (I)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada