De sobte s'apoderà de mi un inefable sentiment del món [...]
[...] I ara a seguir passejant. És divinament bonic i bo, senzill i antiquíssim, anar a peu.
Robert Walser, El paseo
Caminar és no tenir lloc. És el procés indefinit d'estar absent i a la cerca d'un lloc propi.
M. de Certeau, L'invention du quotidien
(cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
Caminar sense un destí concret, essent conscient de les teves passes, amb els sentits tots ben oberts... escolant-se espai i temps...
ResponEliminan.
i quan no sentis res, segurament és que ja no hi ets...
ResponEliminaTambé pots ser-hi i no notar res; o tenir l'interior remogut i exterioritzar-ho de males maneres.En tot cas, la ciutat et recollirà i et portarà, segons el model de qui mani, a casa o a la comissaria.
ResponEliminaEn fin, que visca la bicicleta!
ResponEliminaEnrique
doncs sí, força al pedal!
ResponEliminaA mi això de la bicicleta, sempre millor de baixada, no?
ResponEliminaA.
Patejar la ciutat amb la meva gossa és alhora una limitació i una alliberació.
ResponElimina