una nova ciutat

Aquestes són algunes imatges de la primera sessió del taller que vam fer el 21 de novembre, a l'espai que ens va cedir la Rosa Ciurana a Merceria, 4.
Fotografies de Tecletes, per veure'n més:
http://www.facebook.com/profile.php?id=100000158535989#!/album.php?aid=10289&id=100000158535989

Dissabtes 21 i 28 de novembre, taller a Tarragona sobre L’experiència de la gratuïtat

Què passaria si poguéssim canviar el paisatge del nostre entorn?
Si poguessis canviar algun element del paisatge del teu carrer, què trauries, què hi posaries?

Els pròxims dissabtes 21 i 28 de novembre tindrà lloc el taller "L’experiència de la gratuïtat" per a nenes i nens.
lloc: c/ Merceria, 4, 1r pis (part alta)
hora: d’11h a 13h.
per apuntar-vos: info@tecletes.org

Porteu tisores, pegament de barra, llapis de colors i una fotocòpia A3 d'una imatge del vostre carrer.

http://tecletes.org

Importa poc no saber-se orientar a la ciutat

Importa poc no saber-se orientar a la ciutat, però perdre-s’hi
com qui es perd en un bosc requereix un aprenentatge. Els
rètols dels carrers han de sonar a l’errabund com a branques
seques que cruixen al seu pas, i els carrerons dels barris cèntrics
han d’assenyalar les hores amb la mateixa claredat que
les fondalades de les muntanyes. Vaig aprendre aquest art ben
tard, però així es va acomplir un somni que havia deixat les
seves primeres empremtes als laberints que apareixien sobre el
paper assecant dels meus quaderns infantils.

Font: Walter Benjamin

Vam emprendre el camí cap a l'indret on la llum enlluerna. Primer, tres dies de viatge en cotxe per arribar a un poble assolellat fins a rebentar. Però allà es van acabar els camins. Els setanta quilòmetres que ens separaven de l'estancia els hem cobert volant en aeroplà.

Font: Witold Gombrowicz, Dietari (1953-1956)

la ciutat, el paisatge, salzburg i thomas bernhard

I precisament aquí, en aquesta terra de morts que és el meu país de naixement, és on em sento a casa meva, i realment on m'hi sento més, a casa, és en aquesta ciutat (mortífera) i en aquest paisatge (mortífer), molt més que no pas en d'altres, i quan avui passo pels carrers d'aquesta ciutat i penso que aquesta ciutat no té res a veure amb mi perquè jo de fet no hi vull tenir res a veure, amb ella, perquè ja fa temps que no hi vull tenir res més a veure, amb ella, he de reconèixer tanmateix que tot el que hi ha en mi (i dintre meu) prové d'ella, i que jo i la ciutat constituïm una relació per a tota la vida, inseparable, per bé que terrible. Ja que de fet tot el que hi ha dintre meu està relacionat i cal remuntar-ho a aquesta ciutat i a aquest paisatge, ja puc fer i pensar el que vulgui, que els fets són així [...]

Font: Thomas Bernhard, L'origen. Una insinuació.

l'experiència de la gratuïtat a valència

Dissabte ens vam encomanar a Canetti a propòsit del seu encertat aforisme: i si tot fos només l'obertura i ningú sabés de què?

Gairebé sense ni pensar-ho vam anar a practicar l'experiència de la gratuïtat a valència, on aquella setmana se celebrava el festival Nits d'Aielo i Art que des de fa 12 anys organitza l'amic Llorenç Barber, gran músic desaforat i acollidor immens. Les activitats se programaven en dos espais: a l'OCCC (Octubre Centre de Cultura Contemporània) i a l'Institut Francès, i fou aquí on dissabte a la nit vam presentar una microcomposició amb imatges i música ballable (Cassiber) sobre el procés de treball de "l'experiència de la gratuïtat".
Aviat el penjarem al bloc.

Del viatge a valència volem destacar:

- La implacable intervenció de l'artista Fàtima Miranda.
- La llum dels carrers a la nit.
- Els atacs de riure d'abans d'anar a dormir.
- Els atacs de riure d'abans de llevar-nos al matí.
- L'acollida, els matalassos i les mantes de Llorenç Barber.
- L'expressió de sorpresa d'un quartet de músics coreans la nit que feien una estrena mundial d'un compositor coreà, junt amb el seu director i compositor, el gran Changwon.
- El casquet de llana roig del Carles Hac Mor.
- Les gominoles de l'Ester Xargay.
- El dormir silenciós i no roncat i fins i tot rosa dels Simón y Telefunken.
- El dormir una mica roncat i fins i tot contemporani d'Andrés i M. Àngel.
- La paella de final de festa de diumenge a Aielo de Malferit (la Vall d'Albaida), que no hi vam anar però sabem que va ser sonada.

plànol de situació dels murals acabats

Inserits en la ciutat, ja formen part d'ella.
Cal passejar per descobrir-los abans no desapareguin i passin a formar part de la memòria de la ciutat.

(cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

una altra ciutat per a una altra vida (intervenció tres)

Andrés ja ha après a dir "Plakatwand", és a dir: "plafó". Ho va articular perfectament dijous a la nit, unes hores després d'haver aterrat a Reus provinent de Karlsruhe. De sobte, tots els que estàvem allí vam entendre que provablement aviat hi hauria alguna novetat sobre els plafons. Tot d'una, M. Àngel, parafrasejant E.M. Cioran va exclamar: "he sofert una metamorfosi en la meva fisiologia: abans, de postres sempre demanava meló, i ara sempre demano pastís de xocolata". A la qual cosa Andrés, estirat damunt d'un matalàs i menjant-se molt alemanyament una taronja, va replicar: "tírame el Cioran".

Tot això va tenir lloc la mateixa nit que la Núria, l'Anna i la Patrícia van considerar que aquella era l'última intervenció en els plafons ("die Plakatwände").

I si tot fos només l'obertura i ningú sabés de què?
(Elias Canetti, Hampstead)

la passejada d'improvís

Quan al vespre sembles ja haver finalment decidit de quedar-te a casa [...], quan ja fa tanta estona que t'estàs tranquil·lament a taula que el fet de sortir provocaria per força estupor general, quan l'escala ja és a les fosques i el portal és tancat, i quan, malgrat tot això, t'aixeques pres de sobtat malestar, et canvies, compareixes tot seguit vestit de carrer, declares haver de marxar, i així ho fas després de breu comiat [...], quan et retrobes al carreró, amb membres que responen amb especial lleugeresa a la inesperada llibertat que els acabes de conferir, quan, en virtut d'aquest únic determini, sents aplegada en tu mateix tota una forta capacitat de resolució [...], i quan recorres així els llargs carrers: llavors és quan t'has desprès totalment per aquest vespre de la teva família, que es gronxa en la inconsubstancialitat, mentre que un mateix, afermat, perfilat en trets negres i segurs, donant-se copets a la cama, es dreça en tota la seva veritable talla.

Tot això s'intensifica encara més si, en aquesta tardana hora del vespre, te'n vas a visitar un amic per veure com li va.

Font: Franz Kafka, Narracions completes (I)

una altra ciutat per a una altra vida (intervenció dos)

(cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

un escenari on no es representa cap obra

" [...] aquesta ideologia de la banalitat presumptuosa repetida de ciutat en ciutat, quan sembla que ja l'única cosa que importa és convertir-ho tot en espectacle o en escenari caríssim on no es representa cap obra: no és una malaltia puntual, va pensar, no és un episodi accidental [...], és una desgràcia universal, una epidèmia, un desastre continu que ens porta a no se sap quina vida urbana, a quina estètica monòtona i plana, a quina arquitectura o a quin sentit de la ciutat mateixa: les ciutats han caigut, sembla que per designis implacables, en la xarxa maligna de la moda, on quasi tot és destinat a la desfilada efímera, als fullets per a turistes i a satisfer la vanitat estúpida dels seus propis veïns, ja no ciutadans, ja només habitants, ja ells mateixos turistes en la seua pròpia casa."

Font: Joan F. Mira, El professor d'història

la ciutat sense qualitats

De sobte s'apoderà de mi un inefable sentiment del món [...]
[...] I ara a seguir passejant. És divinament bonic i bo, senzill i antiquíssim, anar a peu.

Robert Walser, El paseo

Caminar és no tenir lloc. És el procés indefinit d'estar absent i a la cerca d'un lloc propi.

M. de Certeau, L'invention du quotidien


(cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

una altra ciutat per a una altra vida (intervenció u)

(cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

agafeu el primer carrer

Les grans ciutats afavoreixen una mena de distracció que anomenem deriva. La deriva és una tècnica de desplaçament sense objectiu que es basa en la influència de l'escenari.

Totes les cases són boniques i l'arquitectura ha de ser apassionant. No podem imaginar unes empreses de construcció encara més restringides que les existents.

El nou urbanisme és inseparable dels trasbalsos econòmics i socials, que afortunadament són inevitables. Sembla raonable afirmar que les reivindicacions revolucionàries d'una època depenen de la idea que aquesta època es fa de la felicitat. Per tant, la revalorització del lleure no és cap broma.

Volem recordar que es tracta d'inventar jocs nous.

(Font: Guy Debord i Jaques Fillon. Potlatch núm. 14. 30 de desembre de 1954.)

ja hi som (però no del tot)

Doncs això. Hi som a mitges.

Ahir dissabte (17 de gener) vam començar a intervenir en els 5 plafons i encara ens hi estarem uns dies: estan tots començats però no n'hi ha cap d'acabat (si és que hi ha mai res que es pugui donar per acabat...).

Mentre anàvem fent el recorregut d'una plafó a l'altre, un simpàtic membre de l'organització ens va fer companyia a estones, ens va fer un munt de fotos, ens va convidar a dinar a la terrassa de casa seva i ens hi vam sentir com a casa: una digna fideuà en un lloc amb microclima primaverenc, tarongers, molts riures, pista de ball al final del rebedor, un clarinet i unes maraques: immillorable.

Dissabte que ve més.

si parlen els arbres és diferent (wenn die Bäume sprechen ist es etwas anderes)

I encara més: a Karlsruhe (Alemanya) els arbres parlen diferent!
(Mehr noch: In Karlsruhe (Deutschland) sprechen die Bäume anders!)

Danke, Brigitte!

ich mag das, wunderbar, wo ist die Post, was ist das, was kostet das, es ist kalt, es ist heiss, es ist warm, das ist sehr schön and auch die Kälte, ein Milchkaffe bitte, liebe, lieber, ich heisse..., wie heisst du?, wie geht's? was machst Du?, ich bin, du bist, er/sie ist, warum? weil... also...

el plànol ineluctable

tenim data: 17 de gener
hora: 8h
i lloc:
- Ixart, 1: façana de la botiga Bressol
- Méndez Núñez, 3: entre el Cafè Teatre i Decoració Interiorisme Vázquez
- Ramon i Cajal, 54 Bis: cantonada amb carrer Pere Martell
- Gasòmetre, 1: façana annexa a la Biblioteca Pública de Tarragona

O sigui que abans que arribem aneu de pressa a veure la proposta de Yonamine Miguel que hi ha ara en els plafons situats en aquests carrers, perquè val la pena.

acaba l'any

Acaba l'any i ho tenim tot per fer.
Per sort, en comença un altre.

mà d'obra

Intensiu a Montblanc de dos dies (23 i 24) amb fred, estufes, bufandes, muntanyes i més.
El pla era: elaboració de plantilles, carta de colors, llistat de material, fotos del procés de treball; al final, però, ens hem decantat per demanar un avançament a l'Àlex per poder comprar un bitllet d'avió i marxar cap a Berlín i quedar-nos-hi per sempre...

i demà nadal.... horreur!

Potser no hauria calgut anar a l'Àfrica

En aquell temps el carrer era un gran espai on s'acomplia una part important del nostre procés de socialització. Les emocions, la sexualitat, la solidaritat, els antagonismes, les distincions socials s'aprenien en aquell territori que de dia era nostre i de nit, quan la gent gran sortia amb les cadires a fer la xerrada i prendre la fresca, nosaltres l'aprofitàvem per anar més enllà, córrer, perseguir-nos i jugar a tocar i a parar enmig d'una foscor esquinçada per la llum de quatre faroles de gas, com per dir que volíem conquistar nous espais allunyant-nos de la mirada d'aquella societat adulta que semblava que ens volia contenir: “Nenes, no us allunyeu gaire!” cridaven els pares sense estar segurs si els faríem cas.

Amb els anys, vam perdre el control d'aquell espai que havia estat nostre. Les voreres es van enrajolar, i els carrers es van encimentar. Progressivament, els cotxes ho van envair tot. [...] Els adults s'apropiaren el territori de la canalla; i aquesta va ser reclosa a casa. Segurament fou aleshores quan van néixer aquelles recomanacions que s'han transformat en fórmules consagrades: "Nen! Vés per la vorera! Aneu amb compte amb els cotxes!”. El carrer havia deixat de ser l'espai social dels infants i els adolescents. [...]

El soroll de les motos trencant la tranquil·litat dels adults és un senyal. Les pintades a les parets assenyalant la conquesta dels carrers i les places n'és un altre. Unint aquests dos senyals podríem dir que el soroll de les motos és el crit d'una reivindicació, i les pintades dels taggers n'és la firma. Potser no hauria calgut anar a l'Àfrica. L'etnografia del carrer està encara per fer.

Font: Lluís Mallart, Sóc fill dels evuzok

Els paisatges de la urbanalització

Fa dècades que es discuteix el fenomen de la globalització i de la seva repercussió sobre totes les esferes vitals. Si tot el que ens envolta està fent-se 'global', el mateix està passant amb les ciutats. Així, ciutats amb diferències importants de població, territori, història i cultura experimenten transformacions molt similars i acaben produint un tipus de paisatge estandarditzat. Ja sigui en les àrees urbanes dedicades al consum, l'entreteniment o el turisme global, ja en les perifèries residencials suburbanes, el paisatge que observem mostra el resultat d'una urbanització banal, ja que es pot repetir i replicar amb absoluta ubiqüitat i amb independència del lloc. Més que d'urbanització podem parlar llavors d’urbanalització. El llibre Urbanalización, de Francesc Muñoz, proposa una explicació general d'aquests processos, considerant la transformació del paisatge en relació amb canvis socials i culturals i amb la política urbana en quatre ciutats -Londres, Berlín, Buenos Aires i Barcelona- que il·lustren diferents itineraris d’urbanalització.
Francesc Muñoz és doctor en Geografia i professor en la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1995. Actualment és director de l'Observatori de la Urbanització i del màster en Intervenció i Gestió del Paisatge, ambdós de la Universitat Autònoma de Barcelona. Urbanalización està publicat a l’editorial Gustavo Gili.

Cap dia sense una línia

(cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

Els inicis

Juliol del 2008. Montblanc, un poble medieval amb muntanyes que sembla que et parlin. Allí hi ha l’estudi (compartit) de la núria rion, des d’on es veuen les muntanyes. És tan espaiós que quan hi entres et vénen ganes de posar-te a ballar i a fer tombarelles. I això vam fer.

Després vam anar fins a la plaça major a seure en una terrasseta per ordenar-nos les idees i ens vam trobar de sobte reflectides en una tetera. A partir d’aquí ja ve tota la resta.

L’experiència de la gratuïtat

Amb els plans urbanístics i viaris, l’espai urbà ha passat a ser entès simplement com un espai residual entre edificis i vies o bé com un espai només per circular-hi.

El discurs de la nostra proposta se centra en la revalorització del lleure i la vida al carrer i en la percepció de l’espai públic com un espai d’experiències personals, col·lectives i d’intercanvi. Perquè és al carrer, com en les pel·lícules, on sempre passen coses.

Cada imatge ens l’hem plantejada com una intervenció virtual en l’espai, modificant-lo i transformant-lo en un espai més obert, viu, dinàmic; en definitiva, més ‘humà’. Aquest és un projecte a sis mans el procés del qual s’ha centrat en el diàleg, posant en comú idees i sensibilitats per construir una sèrie d’imatges que acaben sent un espai de trobada.