dimecres, 4 de febrer del 2009

l'experiència de la gratuïtat a valència



Dissabte ens vam encomanar a Canetti a propòsit del seu encertat aforisme: i si tot fos només l'obertura i ningú sabés de què?

Gairebé sense ni pensar-ho vam anar a practicar l'experiència de la gratuïtat a valència, on aquella setmana se celebrava el festival Nits d'Aielo i Art que des de fa 12 anys organitza l'amic Llorenç Barber, gran músic desaforat i acollidor immens. Les activitats se programaven en dos espais: a l'OCCC (Octubre Centre de Cultura Contemporània) i a l'Institut Francès, i fou aquí on dissabte a la nit vam presentar una microcomposició amb imatges i música ballable (Cassiber) sobre el procés de treball de "l'experiència de la gratuïtat".
Aviat el penjarem al bloc.

Del viatge a valència volem destacar:

- La implacable intervenció de l'artista Fàtima Miranda.
- La llum dels carrers a la nit.
- Els atacs de riure d'abans d'anar a dormir.
- Els atacs de riure d'abans de llevar-nos al matí.
- L'acollida, els matalassos i les mantes de Llorenç Barber.
- L'expressió de sorpresa d'un quartet de músics coreans la nit que feien una estrena mundial d'un compositor coreà, junt amb el seu director i compositor, el gran Changwon.
- El casquet de llana roig del Carles Hac Mor.
- Les gominoles de l'Ester Xargay.
- El dormir silenciós i no roncat i fins i tot rosa dels Simón y Telefunken.
- El dormir una mica roncat i fins i tot contemporani d'Andrés i M. Àngel.
- La paella de final de festa de diumenge a Aielo de Malferit (la Vall d'Albaida), que no hi vam anar però sabem que va ser sonada.

2 comentaris:

  1. de fet, la música de llorenç barber té un munt de connexions amb "l'experiència de la gratuïtat", perquè ell no toca mai en auditoris, el seu escenari és la ciutat sencera amb els concerts de campanes que fa.
    Vindrà a tarragona al març.

    ResponElimina
  2. L'altre dia,(abans del festival), a casa d'Iván de Don Simón, vaig veure un llibre que es deia "Els pares terribles", una obra de teatre de Cocteau; els pares terribles que he tingut en aquest món musical; no era la "soledat sonora" de Mompou, sinó la soledat de l'aïllament i l'exclusió, la patologia, la soledat que rebutja el so, que fuig del so. Llorenç Barber ja fa temps que és pare (i un bon pare) de molts músics, jo me'l sento molt a prop i estic molt content per això. Una abraçada, Llorenç i avant les atxes.

    Miquel Àngel Marín.

    ResponElimina