acaba l'any

Acaba l'any i ho tenim tot per fer.
Per sort, en comença un altre.

mà d'obra

Intensiu a Montblanc de dos dies (23 i 24) amb fred, estufes, bufandes, muntanyes i més.
El pla era: elaboració de plantilles, carta de colors, llistat de material, fotos del procés de treball; al final, però, ens hem decantat per demanar un avançament a l'Àlex per poder comprar un bitllet d'avió i marxar cap a Berlín i quedar-nos-hi per sempre...

i demà nadal.... horreur!

Potser no hauria calgut anar a l'Àfrica

En aquell temps el carrer era un gran espai on s'acomplia una part important del nostre procés de socialització. Les emocions, la sexualitat, la solidaritat, els antagonismes, les distincions socials s'aprenien en aquell territori que de dia era nostre i de nit, quan la gent gran sortia amb les cadires a fer la xerrada i prendre la fresca, nosaltres l'aprofitàvem per anar més enllà, córrer, perseguir-nos i jugar a tocar i a parar enmig d'una foscor esquinçada per la llum de quatre faroles de gas, com per dir que volíem conquistar nous espais allunyant-nos de la mirada d'aquella societat adulta que semblava que ens volia contenir: “Nenes, no us allunyeu gaire!” cridaven els pares sense estar segurs si els faríem cas.

Amb els anys, vam perdre el control d'aquell espai que havia estat nostre. Les voreres es van enrajolar, i els carrers es van encimentar. Progressivament, els cotxes ho van envair tot. [...] Els adults s'apropiaren el territori de la canalla; i aquesta va ser reclosa a casa. Segurament fou aleshores quan van néixer aquelles recomanacions que s'han transformat en fórmules consagrades: "Nen! Vés per la vorera! Aneu amb compte amb els cotxes!”. El carrer havia deixat de ser l'espai social dels infants i els adolescents. [...]

El soroll de les motos trencant la tranquil·litat dels adults és un senyal. Les pintades a les parets assenyalant la conquesta dels carrers i les places n'és un altre. Unint aquests dos senyals podríem dir que el soroll de les motos és el crit d'una reivindicació, i les pintades dels taggers n'és la firma. Potser no hauria calgut anar a l'Àfrica. L'etnografia del carrer està encara per fer.

Font: Lluís Mallart, Sóc fill dels evuzok

Els paisatges de la urbanalització

Fa dècades que es discuteix el fenomen de la globalització i de la seva repercussió sobre totes les esferes vitals. Si tot el que ens envolta està fent-se 'global', el mateix està passant amb les ciutats. Així, ciutats amb diferències importants de població, territori, història i cultura experimenten transformacions molt similars i acaben produint un tipus de paisatge estandarditzat. Ja sigui en les àrees urbanes dedicades al consum, l'entreteniment o el turisme global, ja en les perifèries residencials suburbanes, el paisatge que observem mostra el resultat d'una urbanització banal, ja que es pot repetir i replicar amb absoluta ubiqüitat i amb independència del lloc. Més que d'urbanització podem parlar llavors d’urbanalització. El llibre Urbanalización, de Francesc Muñoz, proposa una explicació general d'aquests processos, considerant la transformació del paisatge en relació amb canvis socials i culturals i amb la política urbana en quatre ciutats -Londres, Berlín, Buenos Aires i Barcelona- que il·lustren diferents itineraris d’urbanalització.
Francesc Muñoz és doctor en Geografia i professor en la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1995. Actualment és director de l'Observatori de la Urbanització i del màster en Intervenció i Gestió del Paisatge, ambdós de la Universitat Autònoma de Barcelona. Urbanalización està publicat a l’editorial Gustavo Gili.

Cap dia sense una línia

(cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

Els inicis

Juliol del 2008. Montblanc, un poble medieval amb muntanyes que sembla que et parlin. Allí hi ha l’estudi (compartit) de la núria rion, des d’on es veuen les muntanyes. És tan espaiós que quan hi entres et vénen ganes de posar-te a ballar i a fer tombarelles. I això vam fer.

Després vam anar fins a la plaça major a seure en una terrasseta per ordenar-nos les idees i ens vam trobar de sobte reflectides en una tetera. A partir d’aquí ja ve tota la resta.

L’experiència de la gratuïtat

Amb els plans urbanístics i viaris, l’espai urbà ha passat a ser entès simplement com un espai residual entre edificis i vies o bé com un espai només per circular-hi.

El discurs de la nostra proposta se centra en la revalorització del lleure i la vida al carrer i en la percepció de l’espai públic com un espai d’experiències personals, col·lectives i d’intercanvi. Perquè és al carrer, com en les pel·lícules, on sempre passen coses.

Cada imatge ens l’hem plantejada com una intervenció virtual en l’espai, modificant-lo i transformant-lo en un espai més obert, viu, dinàmic; en definitiva, més ‘humà’. Aquest és un projecte a sis mans el procés del qual s’ha centrat en el diàleg, posant en comú idees i sensibilitats per construir una sèrie d’imatges que acaben sent un espai de trobada.