dimarts, 23 de desembre de 2008

Potser no hauria calgut anar a l'Àfrica


En aquell temps el carrer era un gran espai on s'acomplia una part important del nostre procés de socialització. Les emocions, la sexualitat, la solidaritat, els antagonismes, les distincions socials s'aprenien en aquell territori que de dia era nostre i de nit, quan la gent gran sortia amb les cadires a fer la xerrada i prendre la fresca, nosaltres l'aprofitàvem per anar més enllà, córrer, perseguir-nos i jugar a tocar i a parar enmig d'una foscor esquinçada per la llum de quatre faroles de gas, com per dir que volíem conquistar nous espais allunyant-nos de la mirada d'aquella societat adulta que semblava que ens volia contenir: “Nenes, no us allunyeu gaire!” cridaven els pares sense estar segurs si els faríem cas.

Amb els anys, vam perdre el control d'aquell espai que havia estat nostre. Les voreres es van enrajolar, i els carrers es van encimentar. Progressivament, els cotxes ho van envair tot. [...] Els adults s'apropiaren el territori de la canalla; i aquesta va ser reclosa a casa. Segurament fou aleshores quan van néixer aquelles recomanacions que s'han transformat en fórmules consagrades: "Nen! Vés per la vorera! Aneu amb compte amb els cotxes!”. El carrer havia deixat de ser l'espai social dels infants i els adolescents. [...]

El soroll de les motos trencant la tranquil·litat dels adults és un senyal. Les pintades a les parets assenyalant la conquesta dels carrers i les places n'és un altre. Unint aquests dos senyals podríem dir que el soroll de les motos és el crit d'una reivindicació, i les pintades dels taggers n'és la firma. Potser no hauria calgut anar a l'Àfrica. L'etnografia del carrer està encara per fer.

Font: Lluís Mallart, Sóc fill dels evuzok

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada