Importa poc no saber-se orientar a la ciutat

Importa poc no saber-se orientar a la ciutat, però perdre-s’hi
com qui es perd en un bosc requereix un aprenentatge. Els
rètols dels carrers han de sonar a l’errabund com a branques
seques que cruixen al seu pas, i els carrerons dels barris cèntrics
han d’assenyalar les hores amb la mateixa claredat que
les fondalades de les muntanyes. Vaig aprendre aquest art ben
tard, però així es va acomplir un somni que havia deixat les
seves primeres empremtes als laberints que apareixien sobre el
paper assecant dels meus quaderns infantils.

Font: Walter Benjamin

Vam emprendre el camí cap a l'indret on la llum enlluerna. Primer, tres dies de viatge en cotxe per arribar a un poble assolellat fins a rebentar. Però allà es van acabar els camins. Els setanta quilòmetres que ens separaven de l'estancia els hem cobert volant en aeroplà.

Font: Witold Gombrowicz, Dietari (1953-1956)

la ciutat, el paisatge, salzburg i thomas bernhard

I precisament aquí, en aquesta terra de morts que és el meu país de naixement, és on em sento a casa meva, i realment on m'hi sento més, a casa, és en aquesta ciutat (mortífera) i en aquest paisatge (mortífer), molt més que no pas en d'altres, i quan avui passo pels carrers d'aquesta ciutat i penso que aquesta ciutat no té res a veure amb mi perquè jo de fet no hi vull tenir res a veure, amb ella, perquè ja fa temps que no hi vull tenir res més a veure, amb ella, he de reconèixer tanmateix que tot el que hi ha en mi (i dintre meu) prové d'ella, i que jo i la ciutat constituïm una relació per a tota la vida, inseparable, per bé que terrible. Ja que de fet tot el que hi ha dintre meu està relacionat i cal remuntar-ho a aquesta ciutat i a aquest paisatge, ja puc fer i pensar el que vulgui, que els fets són així [...]

Font: Thomas Bernhard, L'origen. Una insinuació.

l'experiència de la gratuïtat a valència

Dissabte ens vam encomanar a Canetti a propòsit del seu encertat aforisme: i si tot fos només l'obertura i ningú sabés de què?

Gairebé sense ni pensar-ho vam anar a practicar l'experiència de la gratuïtat a valència, on aquella setmana se celebrava el festival Nits d'Aielo i Art que des de fa 12 anys organitza l'amic Llorenç Barber, gran músic desaforat i acollidor immens. Les activitats se programaven en dos espais: a l'OCCC (Octubre Centre de Cultura Contemporània) i a l'Institut Francès, i fou aquí on dissabte a la nit vam presentar una microcomposició amb imatges i música ballable (Cassiber) sobre el procés de treball de "l'experiència de la gratuïtat".
Aviat el penjarem al bloc.

Del viatge a valència volem destacar:

- La implacable intervenció de l'artista Fàtima Miranda.
- La llum dels carrers a la nit.
- Els atacs de riure d'abans d'anar a dormir.
- Els atacs de riure d'abans de llevar-nos al matí.
- L'acollida, els matalassos i les mantes de Llorenç Barber.
- L'expressió de sorpresa d'un quartet de músics coreans la nit que feien una estrena mundial d'un compositor coreà, junt amb el seu director i compositor, el gran Changwon.
- El casquet de llana roig del Carles Hac Mor.
- Les gominoles de l'Ester Xargay.
- El dormir silenciós i no roncat i fins i tot rosa dels Simón y Telefunken.
- El dormir una mica roncat i fins i tot contemporani d'Andrés i M. Àngel.
- La paella de final de festa de diumenge a Aielo de Malferit (la Vall d'Albaida), que no hi vam anar però sabem que va ser sonada.

plànol de situació dels murals acabats

Inserits en la ciutat, ja formen part d'ella.
Cal passejar per descobrir-los abans no desapareguin i passin a formar part de la memòria de la ciutat.

(cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

una altra ciutat per a una altra vida (intervenció tres)

Andrés ja ha après a dir "Plakatwand", és a dir: "plafó". Ho va articular perfectament dijous a la nit, unes hores després d'haver aterrat a Reus provinent de Karlsruhe. De sobte, tots els que estàvem allí vam entendre que provablement aviat hi hauria alguna novetat sobre els plafons. Tot d'una, M. Àngel, parafrasejant E.M. Cioran va exclamar: "he sofert una metamorfosi en la meva fisiologia: abans, de postres sempre demanava meló, i ara sempre demano pastís de xocolata". A la qual cosa Andrés, estirat damunt d'un matalàs i menjant-se molt alemanyament una taronja, va replicar: "tírame el Cioran".

Tot això va tenir lloc la mateixa nit que la Núria, l'Anna i la Patrícia van considerar que aquella era l'última intervenció en els plafons ("die Plakatwände").

I si tot fos només l'obertura i ningú sabés de què?
(Elias Canetti, Hampstead)